El Pit-roig Saberut

En un món possible molt proper, fins fa poc només s’escrivia història.  Tots els esdeveniments hi són registrats de manera exhaustiva. Abunden cròniques, llistats, biografies, memòries, manuals, diaris de viatges, tractats. S’han desenvolupat metodologies i instruments ben complexes per a l’estudi del passat, i la documentació hi és venerada com una relíquia de valor incalculable. Com es pot suposar, els arxius són temples ordenats per totes les arxivístiques inimaginables, garantint el culte al fet , a allò que hagi ocorregut en algun moment, per més antic o modern que sigui. Els historiadors són les seves sacerdotesses. No conformant-se amb això, els més enginyosos van acabar desenvolupant l’arqueologia amb l’objectiu d’esmenar el desinterès dels seus avantpassats per donar-se a conèixer. En aquesta societat, la descoberta d’un nou jaciment és motiu de celebracions durant anys, i les sales d’exposicions que omplen, ordenades amb criteris museístics ben rigorosos, teatres on el ...

Al seu llibre sobre les tradicions màgiques del Tibet, la interessantíssima teòsofa i aventurera Alexandra David-Néel parlava dels tulpes: la versió occidentalitzada d’un concepte budista, a saber, manifestacions encarnades del pensament que van adquirint independència progressivament —en un procés, deia David-Néel, gairebé mecànic— fins a tornar-se prou lliures com per anar a la seva. Una mena, perquè ens entenguem, d’amics imaginaris més que elaborats que, nascuts de la imaginació de qui se’ls pensa, se n’acaben emancipant. Tot i que no m’hauria hagut de sorprendre, provant d’escriure aquest text he acabat trobant que encara hi ha qui pretén practicar la creació de tulpes: són «tulpamancers» en l’actualitat, desproveïts de cap reminiscència budista més enllà del recurs a la meditació com a eina, i entenent la tècnica més com la creació d’un ens amic que no cap altra cosa. Semblen ser adolescents urbanites i solitaris, crònicament connectats, que tenen —insisteixo, a aquestes alçades ...

 Tinc la sort de veure ocells gairebé cada dia: coloms, pardals, estornells, tudons i tòrtores i algun gavià a l'hivern, i també orenetes i falciots quan és estiu. De tant en tant una cuereta blanca, de tant en tant una cotxa cuaroja. A la platja n'hi ha algun més: bruels que xerrotegen i molt de tant en tant, alguna gavina indeterminada -que mai les he acabat d'aprendre. Hi ha tantes orenetes a l'estiu que de bon matí, mirant on miri del cel sempre n'hi ha alguna, que asseure's al descovert sembla una activitat de risc i que deuen mantenir tant a ratlla la població local de mosquits que en tots aquests mesos encara no me n'ha picat cap mentre era al poble.    Mirant uns mateixos ocells cada dia es fa fàcil deduir-ne els costums. A l'hivern un estornell s'enfila a l'antena de tele del pis del costat, que ja no deu servir per res, i canta de mil maneres. Les plomes al sol tenen aquell peculiar color irisat, que sembla que és un tret prou recent, p...