Quan la ficció va fer història - Max

En un món possible molt proper, fins fa poc només s’escrivia història. Tots els esdeveniments hi són registrats de manera exhaustiva. Abunden cròniques, llistats, biografies, memòries, manuals, diaris de viatges, tractats. S’han desenvolupat metodologies i instruments ben complexes per a l’estudi del passat, i la documentació hi és venerada com una relíquia de valor incalculable. Com es pot suposar, els arxius són temples ordenats per totes les arxivístiques inimaginables, garantint el culte al fet, a allò que hagi ocorregut en algun moment, per més antic o modern que sigui. Els historiadors són les seves sacerdotesses.

No conformant-se amb això, els més enginyosos van acabar desenvolupant l’arqueologia amb l’objectiu d’esmenar el desinterès dels seus avantpassats per donar-se a conèixer. En aquesta societat, la descoberta d’un nou jaciment és motiu de celebracions durant anys, i les sales d’exposicions que omplen, ordenades amb criteris museístics ben rigorosos, teatres on el públic s’extasia. Imbuïts per la passió pel passat, els habitants d’aquest món arriben a dedicar una part significativa del seu temps a redactar diaris personals i a deixar constància no tan sols del seu dia a dia, sinó d’allò que han presenciat a cada instant. Una mateixa conversa, o un mateix esdeveniment, és duplicat una i una altra vegada en les pàgines íntimes dels seus testimonis. D’aquesta manera, es justifiquen, a l’hora d’estudiar un fet sempre es pot comptar amb una multiplicitat d’observadors, evitant la desinformació a través de la intersubjectivitat.

A cap d’ells els fa res que els qualifiquem de cronistes impulsius. De fet, els és un orgull pensar que la seva vida està motivada pel passat, però al cap i a fi, afegeixen sovint, tot l’esforç és una guerra contra l’oblit. L’endemà, doncs, és allò que regeix autènticament les seves vides: el treball per garantir una futura narració fidedigna.

No obstant això, era qüestió de temps, precisament, que algú poses en dubte el paradigma historiogràfic. El que ningú s’esperava era la manera com això va esdevenir-se. No va ser per desídia, o per rivalitat, que va sorgir. Tot el contrari: va sorgir per excés de zel. Un jove fascinat i format a les aules dels historiadors més ortodoxos, va acabar estimant tant les narracions que estudiava que no el podia satisfer la perspectiva que s’acabessin mai. No és que les hagués llegit pas totes, ni molt menys, sinó que la pròpia condició finita de la disciplina el sumia en un profunda tristesa.

El jove es preguntava coses com: es pot escriure la història sencera del nostre món? Més enllà de les discrepàncies interpretatives, que sempre hi seran, pot ser que algun dia s’acompleixi la tasca i ja no hi hagi res més per narrar? Lògicament, cada dia s’afegeixen noves dades, però, arribarà el dia que la història serà una mera crònica del present immediat? Descobertes totes les civilitzacions passades, excavades totes les seves restes, desxifrades totes les seves llengües, transcrits tots els seus textos, deduïdes totes les seves dinasties, coneguts tots els seus costums, contemplades totes les seves obres d’art, reconstruïts tots els seus cultes, admirats tots els seus savis, interpretades les causes del naixement, floriment i desaparició de tots els seus esdeveniments i, finalment, un cop enllaçades tots els pobles els uns amb els altres, i traçat el cronograma sencer de la història, aleshores, què ens quedarà?

El jove va caure en una crisi de consciència. Si no s’equivocava, havia deduït que la seva pròpia cultura, basada en el culte a la història, estava destinada a estancar-se en la repetició i la quotidianitat.

Algun dia, per més llunyà que fos, deixaria d’haver-hi res per descobrir. Els historiadors d’aquest presumpte demà, que si res fallava arribaria tard o d’hora, només haurien de llegir i, com a màxim, proposar alguna interpretació inèdita. Però fins i tot això desapareixeria. A mesura que fes més i més temps que s’hagués acomplert la tasca de reconstrucció del passat sencer, més i més interpretacions d’aquest tipus s’anirien proposant i, per contra, el material no canviaria ben poc. Dit d’una altra manera, els debats s’anirien repetint i els materials, esgotant.

Al mateix temps, el material nou, el que s’afegiria a la història amb cada dia que passés, seria tant minse i coetani que una societat d’aquesta mena el registraria i l’interpretaria a l’instant, sense gaire necessitat de res més. Precisament pel fet de disposar del relat complet del passat, el present no seria altra cosa que una mera curiositat força previsible i que s’esdevindria a pas de tortuga.

Així doncs, per més originals que fossin els historiadors del futur, la seva tasca acabaria sent de conservació i transmissió. No els quedaria res per descobrir, més enllà de les vides presents. Però això ja no seria història pròpiament dita, sinó periodisme, crònica, autobiografia. Fer història esdevindria una pràctica passada, una nova relíquia que contemplar a la vitrina. La pràctica històrica esdevindria, valgui la paradoxa, un mer objecte històric.

Horroritzat per la perspectiva que la història s’atrapés a si mateixa, que allò que tan estimava i a què havia dedicat la seva vida estigués condemnat a desaparèixer, el jove va idear un pla.

No podia condemnar els seus homònims futurs a quedar-se sense descobrir i interpretar noves fonts. Ara bé, per la mateixa raó no podia estalviar-ne a cap dels seus coetanis ni als que quedarien entremig d’ell i la fi de la història com a disciplina. Amagar documents inèdits, i endarrerir aquest final, seria tan o més immoral. Però, aleshores, com es podia superar la necessària finitud de les fonts històriques?

L’única solució que va trobar va ser renunciar a un dels principis bàsics de la seva pròpia disciplina i cultura. No pas renunciar a ser historiador (que seria destruir el problema, no solucionar-lo), sinó renunciar a la narració històrica fidedigna. Si les fonts són finites, va pensar, inventem-ne de noves! Ara bé, crear fonts inventades sobre societats preexistents forçaria a renunciar a la veracitat del discurs historiogràfic, un segon principi fonamental de l’historiador, que, va pensar el jove, és innecessari de sacrificar un cop sacrificat el primer, perquè només portaria confusió als historiadors futurs, forçant-los a haver de determinar si, la seva, es tractava d’una font apòcrifa o no.

Així doncs, el jove va començar a redactar fonts històriques sobre civilitzacions que no havien existit mai. Va començar a imaginar costums, ciutats, tribus, guerres, governants, cultes, rutes comercials, tecnologies, arts, i a plasmar-les totes en documents ficticis. Tot allò de què parlaven les autèntiques històries, ell ho va idear per a les seves pròpies cultures. Tan immers i fascinat va quedar per les seves creacions, que semblaven cobrar vida com més detalls els infonia, que va acabar emprenent un segon projecte. Ja no només redactaria simples fonts, sinó que escriuria una història sencera d’aquest nou món. La història d’un món inventat.

Enllestida la seva magna obra, convençut d’haver salvat a la seva cultura de l’autodestrucció, el jove va decidir fer-la pública, deixant clar des del principi que no parlava d’història real, sinó imaginada, i que precisament per això es podien reproduir infinitament les possibilitats. No tan sols això, es va atrevir a proclamar, sinó que el seu era només un món possible, i que els historiadors del futur, enfront d’una hipotètica fi de la seva disciplina, sempre podrien crear noves civilitzacions imaginades. Sense saber-ho, el jove acabava d’inventar la ficció.

Desgraciadament, els historiadors ortodoxos, els seus mestres i condeixebles, van condemnar el projecte de manera categòrica. Això no és història!, exclamaven, sense saber exactament com qualificar aquella monstruositat. No havien vist mai un text de ficció, és clar. L’obsessió per la veracitat històrica, pel registre fidedigne, els havia impedit ni tan sols imaginar que es podia escriure història (o qualsevol text!) amb altre propòsit que no fos el científic.

El jove intentava justificar-se, reiterant les seves bones intencions i que, malgrat no fossin certes, les ficcions respectaven les convencions del gènere historiogràfic. Simplement, s’havia inventat els referents. I tanmateix, de què serveix?, preguntaven els altres. No descriu res, no és veraç, no ens ensenya res autèntic. Per què voldríem recordar-lo?, preguntaven. No ens parla del nostre món, que és l’únic que importa, perquè és en el qual vivim. Fins i tot, un dels seus detractors va proposar una comparació arriscada, però significativa: de què serviria descriure una màquina sensacional, va afirmar, que pot resultar molt útil a la societat, si no existeixen realment ni els materials, ni les eines ni les lleis físiques que la facin possible?

La falsedat i la inutilitat van convertir-se, doncs, en els estigmes del nostre jove. I ell, per defensar-se altra vegada, va acabar concloent que, en efecte, les seves ficcions no eren, per se, ni verdaderes ni útils, i que l’únic que permetien era salvar i perpetuar la pràctica historiogràfica fins i tot en el futur hipotètic que s’acabés algun dia. Però perpetuar-la per a què?, insistien els seus detractors. No diu res, no serveix per res, només són bestieses!, sentenciaven. Què caram vols aconseguir, amb això? Per què perpetuar relats sense sentit?

Llavors va ser quan el jove va adonar-se’n. No havia inventat totes aquelles històries, personatges i esdeveniments per a aportar coneixement. No ho havia redactar per cap finalitat ulterior, sinó, precisament, els havia escrit com un fi en si mateix. Havia volgut perpetuar la pràctica perquè ell gaudia exercint-la, llegint-la, discutint-la, i perquè no s’havia vist legitimat a negar aquest plaer a les generacions futures d’historiadors que, en la seva societat, recordem-ho, ho era gairebé tothom en major o menor grau. Així doncs, el jove va comprendre que les ficcions que havia creat eren això, textos per ser gaudits, i que simplement permetrien passar-ho bé fins i tot en el cas que la disciplina històrica desaparegués algun dia.

Però, què caram, va pensar el jove, també si no s’acabés mai!, perquè el plaer, va concloure, era independent d’aquesta condició. Crear i llegir sobre civilitzacions inventades era, ras i curt, una font virtualment infinita de plaer. I, en favor de què es pot renunciar a això? De la veritat? No si es deixa clar que són ficcions. De la moral? Però si no fan mal a ningú! I de la utilitat? Certament les ficcions no serveixen per res ulterior, però precisament per això són allò a què tota la resta, inclòs el coneixement, es subsumeix. No s’exerceix la història per aconseguir una preservació de la memòria? I per què, si no per aconseguir un model de societat que considerem millor que les altres? I què és una societat millor, sinó una en què es gaudeix més?

Arribat a aquestes conclusions, el jove va deixar d’escoltar els seus detractors i va dedicar-se amb cos i ànima a continuar la seva obra.

Als nostres dies, les ficcions s’han normalitzat en el seu món, compartint espai amb el culte a la història, que no s’ha perdut en absolut, ni era la intenció del jove. De fet, no s’ha arribat, ni de lluny, a l’estat final i catastròfic que havia previst el jove per a la història. El més probable és que no s’hi arribi mai i, fins i tot, que les seves consideracions continguin un munt d’errors. Al cap a la fi, els esdeveniments històrics són imprevisibles! Però això no ha desmillorat en absolut el prestigi ni el conreu de la història-ficció, a la qual es dediquen un munt d’escriptors des d’aleshores.

És així com podem concloure que en aquest món, valgui de nou la paradoxa, la història va fer història quan va engendrar la ficció. I, de fet, els seus historiadors així ho recullen.