Dibuixar una bicicleta, dibuixar una fulla.

És inquietant provar de fer l'exercici de dibuixar qualsevol cosa, posem un gos o una bicicleta sense cap referència davant. El resultat no només és diferent de la realitat en la proporció relativa de les coses, sinó que és tan erroni, en la disposició i la presència o absència de certs elements, que el gos és de tot menys un gos, i la bicicleta no té cap mena de sentit mecànic. I no serà que per la major part d'estàndards no sàpiga dibuixar, ni que no hagi vist mai ni un gos ni una bicicleta. Potser simplement mostra la pobresa de la meva comprensió dels gossos i les bicicletes, mostra potser, que no m'hi he fixat prou.

Així que decidit fer l'experiment: aquí es fa filosofia de silló, però sempre empíricament informada. He demanat a la Mireia que dibuixés un gos i una bicicleta, que són dues coses amb les quals és esperable que tingui més familiaritat que jo. Per compensar, he afegit un pardal (en què jo probablement em fixo més) i un tractor (que fa de control, i que totes dues he hem vist però cap de les dues veu cada dia). Aquests són els resultats:

La meva bici no gira, el gos fa cara de pena, el tractor es un monster truck...

La Mireia ha fet un bru <3

 

Donada la mida de la mostra i el diferent grau d'esquematicitat dels dibuixos no ha sigut gaire concloent. És clar que la meva bicicleta no gira -hi ha un eix que sobra., i que en la meva imatge mental de les bicicletes, tenen més importància uns parafangs bonics i una cistelleta, que no aquell garbuix de ferros que hi ha entre les dues rodes. I això il·lustra un error en el record de la imatge de la bicicleta, però també una comprensió ben pobra de com funciona. La de la Mireia és tan bonica com la meva, però no té errors estructurals greus. Ben bé com preveia. El cas del pardal és més divertit. Per mi ha merescut tanta atenció i mida com qualsevol altre dels elements i si bé he omès els detalls del plomatge, és anatòmicament reconeixible, si no com un pardal en concret, com un passerí. La Mireia n'ha dibuixat diversos i el fet de demanar un pardal no ha suposat desviar-se d'una mena d'esquema estereotipat d'ocell, un body plan genèric: ales, bec, cua, cos rodonet, mida petita. El tractor ha estat força desastre.

És inquietant, deia, la dificultat de plasmar sobre el paper imatges que veiem cada dia. És interessant veure com plasmar-les més o menys bé també és cosa del coneixement que un en tingui; coneixement proposicional (les ales són homòlogues amb els braços i per tant han d'estar a aquesta alçada) i també instrumental, com l'anar en bicicleta. Aprendre a dibuixar té molt, diria, d'aprendre a fixar-se. Hi ha, certament, aspectes mecànics, de control motriu: sostenir el llapis, saber fer línies rectes i corbes, fortes i suaus. Hi ha després aquest plasmar, aquest traduir del mind's eye d'aquesta mena d'imatge fantasejada al paper. I això té alguna cosa, també de diàleg. Un primer traç, després avalua si tal pota és on ha de ser, si tal traç és massa curt o massa llarg per ser el que ha de ser.

Però la imatge de la ment, es pot perfilar aprenent: aprenent com funciona, quina forma té i per què o de què està fet. Això s'esdevé, quan un aprèn -inclús discursivament. I també quan un prova de fer un dibuix realista amb el model al davant, i de cop s'adona d'aquell plec peculiar del cartílag a la punta del lòbul de l'orella, que tothom té una mica diferent. I d'aleshores ençà, qualsevol orella que un provi de dibuixar serà millor, no perquè s'hagi produït cap mena de canvi en l'habilitat manual o la capacitat de visualitzar, sinó simplement perquè un ha après que allà a la punteta hi ha un bonyet petit.

No sé massa d'art, més enllà d'una vaga habilitat, en bona part construïda d'aquesta manera, i rudiments mig intuïtius i mig apresos de teoria del color, que això sí que és una assignatura pendent. Tampoc tinc un gran criteri. M'agraden més els dibuixos que les pintures, perquè els veig les costures, i puc provar d'entendre com s'han fet, i encara m'agraden més els que combinen el dibuix -millor encara si és relativament esbossat- i el color. Tinc una carpeta internauta amb il·lustracions que em fan contenta de mirar-les. Hi ha aneguets entre nenúfars, gats que fan un somriure poc anatòmicament encertat (punts extres si em recorden en Darwin), llúdrigues agafant-se les manetes i conillets menjant maduixes. No del tot caricaturescos, sinó prou acurats, de colors clars, i vius, amb flora o aigua al voltant, sense gaires o cap element humà. Si bé són inexcusablement cursis, seria tot un repte mirar-les i no somriure. En coses més serioses m'agraden sobretot les il·lustracions naturalistes, perquè em fan fixar més bé en les coses en aquest diàleg entre el veure i el plasmar, i el veure la plasmació d'altri i avaluar com un s'imaginava aquell mateix motiu. M'agraden, també, perquè és el que jo voldria aspirar a fer i per tant és una admiració dirigida, aspiracional. I, com en el cas de la meva carpeta de coses boniques, perquè em fan pensar en allò que s'hi representa, i si no puc veure orenetes a l'hivern de carn i ossos si més no en tinc de paper al quadre del menjador i en les enganxines que voregen l'arc del passadís, com si ens donessin la benvinguda.

Tampoc sé massa d'història de l'art, ni és un tema que ara per ara m'interessi en particular, atès que del 14.000 ençà, ai las, tot és decadència. Però sí que crec que hi ha hagut, en l'art occidental, grans avenços en la representació pictòrica, que són avenços de comprensió de com funciona la vista humana i la llum, i ben senzillament de com són les coses. Certament s'hi barreja la intenció o la falta d'intenció de fer una representació realista o icònica, els convencionalismes que acompanyen cada època i inclús els tabús a representar certes coses. El cas de la perspectiva m'intrigava enormement anys enrere, perquè representa una transició molt particular: a partir d'un cert moment hi ha fons i perspectiva. I és alhora un aspecte que cal aprendre per aplicar bé, pel qual la simple observació no sistemàtica no resulta del tot suficient. La perspectiva ja era allà -no ens posem més primmirats del compte-, com un resultat de la posició i funcionament dels nostres ulls, de les propietats de la llum, de qüestions de geometria i de mil altres coses però també és quelcom que cal descobrir, desenvolupar i transmetre. Cap allà al triàsic, any amunt any avall, en un dia memorable, quan en Max i jo fèiem només un parell de mesos que ens coneixíem, vam anar amb l'Edu a veure una església de Barcelona. L'església era especial per unes pintures amb una mica de fons, molt geomètricament imperfecte. Vam discutir d'això mateix i no recordo el que es va dir, però recordo que em va sorprendre que era peculiarment imperfecte, com un nen que prova de dibuixar una caixa i mostra més costats dels que mai s'arriben a veure alhora.
 

Ara fa uns dies vaig sentir a parlar d'un altre cas: en algun moment (probablement ha passat més d'una i de tres vegades, però només una va fer prou fortuna) algú va adonar-se que les muntanyes, de lluny, adquireixen un aire blavós. Crec que va ser el mateix Da Vinci qui va posar-ho per escrit. És una aberració cromàtica resultat de com la llum interactua amb les partícules de pols, crec que el mateix principi que fa vermelles les postes de sol i blau el cel sense núvols. I sembla que d'aquell moment ençà, molts artistes ho van començar a fer. Ben bé aplicant la sàvia màxima de Huxley: "how exceedingly stupid no to have thought of that". És clar, un cop un hi ha parat esment, que es veuen blaves i més borroses. I aquest efecte queda encara magnificat en l'ús de telescopis.

La contribució de la història de l'òptica a la història de l'art és un tema increïblement interessant, que va ser una microobsessió meva ara fa uns anys. No és primordialment una qüestió de magnificació, sinó d'imprimir la llum sobre la superfície en què es vulgui fer la representació. Parlo d'instruments com les cambres fosques o les cambres lúcides -que sembla que s'empraven també en microscopis!- que permeten calcar sobre la llum mateixa el contorn més o menys difús de les imatges. D'allà a la fotografia no hi ha un salt qualitatiu, només múltiples intents de fixar tal llum directament al substrat, sense requerir una mà humana que traci les línies. Segons la hipòtesi de Hockney-Falco els avenços en realisme, aquesta mena de transició que deia abans, al Renaixement s'han d'entendre, precisament com a resultat d'aplicar aquests instruments òptics (i també miralls corbs) que, argumentaven, s'havien utilitzat més del que es creia. (Que els instruments eren emprats i coneguts ja se sabia, la pregunta és, diria, més aviat sobre l'abast i sobre l'efecte en aquesta transició). En favor de la hipòtesi citen algunes obres en què s'hi poden intuir certes aberracions que només es donarien amb l'ús d'una lent, com ara que l'estampat de la catifa del quadre "Husband and Wife", deixa d'estar enfocat en alguns punts, cosa que els ulls no fan així. A banda d'un llibre, es va fer un documental sobre el tema, amb què ens ho vam passar molt bé. Hi ha, però, qui argumenta que es passen de la ratlla, i que ja hi havia mètodes geomètrics per plasmar, per exemple, la perspectiva. I segurament no és incompatible. Tot forma part d'aquest adonar-se que els volums en relació a l'ull es comporten de tal o qual manera: i un cop un se n'ha adonat, anar palesant-ho, com un procés d'assaig i error, d'anar afinant. Al Museu del Cinema de Girona hi ha tot de panorames que tenen una perspectiva gairebé isomètrica. Ja hi ha perspectiva, però sense punt de fuga. És subtil però clar que hi ha alguna cosa lleugerament fora de lloc, l'angle de les parets no és ben bé el que toca, els personatges que hi apareixen tenen mides inversemblants. Però nosaltres rai, que n'hem vist milers d'imatges així, que hem gaudit dels fruits de tot de microdescobertes del difícil exercici de plasmar sobre paper la complexitat d'una imatge. Ja ens han fet la feina.

M'interessa, però, també l'altra banda de la relació: com l'intent de plasmar porta a descobrir, a aprendre del món. Hi aporta detall i hi aporta textura. M'interessa enormement -i ara sí que em repeteixo- com el coneixement modula la percepció -com saber, per exemple, els noms d'algunes plantes, multiplica per cent la diversitat percebuda al marge d'un camí, i fa el trajecte, també, molt més interessant. I crec que el que passa és similar en l'aprendre a dibuixar tal o tal altra cosa. En dibuixar la fulla d'una planta de menta, i provar de ser realista, cal resoldre moltes variables, que no poden quedar sense resoldre -ni que sigui equivocadament. No hi ha tal cosa com deixar indeterminada la forma de la fulla, o la disposició a la tija, si no fos, senzillament, deixant el full mig en blanc. Així que en l'anar dibuixant una fulla de menta, cal plasmar-ne la forma, que és més o menys ovalada i acabada en punta; la seva textura, amb les venes pronunciades, amb molt de relleu, fent tot d'arruguetes minúscules, però prou llisa, no pilosa ni tomentosa, la forma del contorn, que és serrada, el verd que té, més profund que el del llimoner del seu costat, més viu que el del llorer de l'altra banda; la llargada del pecíol (que així s'anomena el trosset que connecta la fulla amb la tija), en aquest cas és inexistent; la disposició de les fulles entre si, oposades a banda i banda de la tija. Mentre la dibuixava m'ha semblat que cada parell de fulles d'una mateixa tija estaven a 90º unes de les altres. La planta queda mig a l'ombra, i la constatació no ho era tant, que les tiges s'havien girat per encarar el sol, però en buscar-ho ha resultat que sí, i que això és comú a moltes altres lamiàcies, com l'alfàbrega, el cap d'ase i el romaní.

Com tants altres exercicis similars, dibuixar dona un cert grau de granularitat al món, i dic granularitat per dir-ne alguna cosa, però potser se'n podria dir, també forçant les paraules, fent més metàfora que una altra cosa, fractalitat. Granularitat i fractalitat, perquè allò que abans semblava uniforme de fet no ho era tant. Perquè en el món dels termes del dia a dia, hi ha arbres, flors i bicicletes, però parant-hi atenció, hi ha menta, alfàbrega i romaní, i encara fixant-s'hi més, unes fulles i unes flors de tal o qual manera: múltiples nivells de detall, múltiples nivells als quals parar atenció. No és magnificació, sinó gairebé emergència.