Veu(s) de la ment

 L’altre dia, mentre escoltava una entrevista, vaig topar amb una idea molt peculiar, prou peculiar com per provar de llegir-ne més, malgrat que, d’entrada, em semblés una veritable bestiesa. Parlo de la teoria de la ment bicameral, de Julian Jaynes —exposada en el llibre The Origin of Consciousness and the Breakdown of the Bicameral Mind (1976).

A grans trets, és la molt estranya idea que fins a un cert moment de la història (que Jaynes situa al final de l’edat de bronze i associa amb la creixent complexitat societal —de manera que s’esdevé en moments relativament diferents en funció del lloc—), la consciència era experimentada com una multiplicitat de veus, que la persona no identificava com a ella mateixa, sinó com a déus o alguna forma d’autoritat civil, familiar o religiosa, que feien judicis i dictaven ordres i recitaven versos a l’orella dels poetes.

Per dir-ho, Jaynes, que era neuròleg, es basa en dues menes de raons: d’una banda, cita la presència d’àrees anàlogues a les àrees de Broca i Wernicke (que, a l’hemisferi esquerre, en persones dretanes, estan relacionades amb la producció i la comprensió de la parla), també a l’hemisferi dret, de funció —en el moment en què va publicar-se el llibre— relativament incerta, així com el resultat d’experiments estimulant artificialment les zones en qüestió. Desconec si això segueix en peu, però fins i tot si ja no, segueix tenint interès.

I, d’altra banda, en tot d’evidència textual treta sobretot de la Ilíada, però també de certs llibres de la Bíblia, textos mesopotàmics, etc., en què sembla suggerir-se que hi ha tal cosa com sentir els déus. Els déus de la Ilíada, que hi intervenen tota l’estona, de fet hi intervenen en la mesura que són part de la consciència dels seus protagonistes. És a dir, en lloc d’entendre l’apel·lació a la veu dels déus o a la intervenció de les muses com si fossin metàfores, Jaynes proposa prendre-se-les seriosament: de fet, els homes de l’antigor haurien sentit els déus parlar-los, ordenar-los coses, dictar-los poesia. Talment com al·lucinacions auditives.

Però aquest estat de coses cognitiu, tard o d’hora, es va trencar: probablement, apunta, per donar peu a una forma més flexible i més adequada en una societat cada cop més complexa. I apareix el jo cognitiu —el que Jaynes anomena el jo analògic—: i amb el jo analògic pren importància la metareflexió i la memòria autobiogràfica (entenc que en un sentit més restrictiu que simplement memòria episòdica), i en aquest paquet de coses la consciència es torna, entre d’altres, narrativitzada i protagonitzada per un jo construït, que pren l’escenari i relega la resta de veus per oferir-nos el seu monòleg, només interromput en estats patològics (com l’esquizofrènia) o d’una altra manera anòmals (com la hipnosi o altres trànsits, per exemple, induïts en contextos religiosos —com els oracles i profetes i, més modernament, podríem esmentar la mediumnitat en l’espiritisme del XIX).

Aquest canvi, però, havia de deixar testimoni. Imaginem-ho: una societat que en poques generacions perd la veu dels déus que abans l’havia guiada, en què els avis potser conserven el mode de pensar anterior, mentre que alguns joves l’han perdut… El desconcert, el desemparament. Jaynes busca i troba alguns textos que, certament, es deixen llegir així, i veu en l’auge de les pràctiques oraculars una resposta a aquest silenci sobtat. “Si bé nosaltres ja no en sentim la veu, encara podem sentir-la a través d’altres”...

La història és més complicada i el llibre força llarg, però no crec que calgui entrar en més detalls. M’ha fascinat, però no compta amb la meva simpatia. Crec que ven una tesi massa forta: adopta una manera de concebre l’autoconsciència molt estreta —lingüística, però no només lingüística— i posa en un sol paquet l’aspecte monologístic de la consciència (després, després ja m’hi entretindré) amb tot d’altres marcadors que no tenen per què anar-hi relacionats, com la metareflexió o l’espacialització (la impressió de tenir una mena d’“espai mental”), o la conciliació d’allò que és percebut amb esquemes preconcebuts, i que probablement és molt més universal.

I, a més, descriu les persones de la major part de la història humana com una mena d’autòmats esquizofrènics, i encara deixa en un espai més sinistre, menys autoconscient, les persones d’abans d’aquesta primera transició en sentir les veus dels déus —les gents del paleolític—, abans que la sedentarització i l’establiment en grups socials més grans, segons Jaynes, fes necessari disposar de veus que contribuïssin a mantenir l’ordre. I crec que això és menystenir la complexitat social dels grups humans del paleolític superior, que tenien art, ritual, contactes entre pobles… que flirtejaven, segons a on, amb la construcció, amb la sedentarització i amb l’agricultura, que tenien fins i tot mitologia de la qual encara queda rastre en les nostres pròpies històries (això ho deixaré per a un altre dia —però l’obra de Julien d’Huy és simplement espectacular).

Hi ha, però, coses interessants: que l’experiència de ser autoconscient hagi canviat al llarg de la història és tremendament suggerent. És dels (molt) pocs casos en què es fa inevitable acceptar una certa discontinuïtat. En l’experiència, diguem-ne interna, de (molts) humans actuals, sembla que el llenguatge té un paper protagonista. I aquest paper protagonista depèn, és clar, de què hi hagi tal llenguatge. I si bé la recerca en comunicació animal és de les coses més emocionants que està passant en la nostra època, sembla que internalitzar un sistema de comunicació (certament més complex i de característiques, com la recursivitat, etc., ben peculiars) com a quasi interfície amb què tractar la pròpia acció, percepció, volició… és rar, és discontinu, i és fins a un cert punt après, o si més no adquirit al llarg de la primera infància. Una cosa així de fràgil, certament, no sembla inconcebible que pugui canviar ni haver canviat.

La qüestió del llenguatge intern: dels seus orígens, variants, usos que se li donen, de les patologies que pugui tenir associades o incentivar, de la mesura en què és o no és el mode dominant o, si més no, més salient de processar, fa anys i panys que em fascina. Em fascina, si em perdoneu, com qui estudia uns alienígenes a veure què fan. Perquè per mi no és salient ni dominant en absolut. I és d’aquestes coses que tal dia algú pregunta i provar d’articular com un pensa és una tasca difícil, i provar de comparar l’experiència d’uns i altres a base d’aquesta mena de descripcions encara ho és més.

Però és un debat que recordo haver tingut potser una desena de vegades durant els darrers… vint anys? No és ben bé tampoc un pensar visualment, diria, que això és potser una altra cosa, limitada a tasques que requereixin o que convidin a mirar-se-les visualment. És que no tinc l’impuls de tractar verbalment els desitjos, les idees, les associacions entre coses… simplement, són… allà, en una forma més crua, potser? Quan hi ha una veu és per coses molt concretes, sigui per dir-me que he de fer una cosa en un futur proper (i si estic sola, tendiria a dir-ho en veu alta) o quan imagino alguna mena d’intercanvi, de diàleg amb algú altre, i en aquest cas, no és una veu, sinó més d’una.

No hi ha judicis de la meva acció ni del que s’esdevé al meu costat, tampoc no hi ha raonaments que discorrin verbalment. No hi ha, per això mateix, retrets com a retrets, si bé, per descomptat, hi ha mil coses de què m’avergonyeixo o de què em penedeixo, que són allà, però no com una veu intrusiva. Per resoldre un puzle, de caràcter més o menys geomètric, o lògic, o matemàtic, no hi ha una veu auxiliar que desenvolupi el procés; potser hi ha alguna cosa similar a un diagrama, però no a un discurs. Em semblaria veritablement impossible resoldre-ho com qui discorre, i per això mateix em sembla verbós i complicat donar una resposta quan algú —sovint en Max— em demana que expliqui per què dic que tal és la resposta a algun d’aquests puzles que salpebren alguns videojocs. I, pel que sembla, això sí que és, estadísticament, rar.

Mentre llegia el llibre de la ment bicameral i sospesava si una versió molt més feble, restringida a l’aparició de la parla interna, tindria algun sentit, vaig provar d’anar a fer una volta pels mons de Déu de Google Scholar, a la recerca d’algun article que posés estadístiques sobre la taula, que donés mots amb què descriure el poc pes de la parla interna i les seves alternatives.

Molts articles —de psicologia— tracten els errors en l’autoavaluació d’aquesta parla, que sembla que la gent tendeix a sobrerepresentar: és menys freqüent del que a la gent li sembla —potser perquè és més salient. També s’hi tractaven trastorns d’aquesta parla: el paper de l’automenyspreu, quan un se’l repeteix una i una altra vegada, i la seva relació amb certes condicions com la depressió. N’hi havia alguns sobre la seva adquisició, i particularment sobre la internalització progressiva d’una parla que primer és en veu alta, però que, a partir d’una certa edat, forma part d’un mateix. Forçant la cerca va sortir-me alguna cosa sobre la seva falta, però, renoi, només en relació amb d’altres trastorns com l’Asperger.(Sembla que, en canvi, els memes estan a l'avantguarda de la qüestió):

L’article de Stanford és ben interessant, però tampoc gaire més il·luminador. Discuteix, entre altres coses, la relació entre els pensaments i la parla interna: si són formes d’expressar-los —un breu moment d’esperança… que no arriba enlloc, perquè en l’expressió és quan hi guanyem accés—, si són una manera de facilitar el pensament, sobretot en tractar qüestions abstractes, o bé si són una forma de pensament en si mateixos. I ens regala cites tan memorables com aquesta:

• Thus, Peter Carruthers (2009, 2018) approaches matters from a Fodorian and Leveltian angle when he proposes that: “the first metacognitive access subjects have to the fact that they have a particular belief is via its verbal expression (whether overtly or in inner speech)” (2009: 125).

O aquesta:

• We are aware of our thinking because we hear the associated sounds in our head (Jackendoff 2011: 613).

Que em semblen ben estranyes i potser una miquetoneta ofensives i tot. Només diré que aquí hi ha molt de camp per córrer. En tot cas, ja havia llegit Carruthers anteriorment, particularment per la seva visió de la consciència (més en general, diguem-ne com a consciència fenomènica o what-it’s-like) com un fenomen lligat a la llengua (i a la capacitat pel mindreading), i per tant no aplicable a animals no humans (no sé segur si a cap). Tal lligam se’m figura ben miop i provincià, i la ment és un terreny ben estrany de navegar.

M’enamoren obres com les d’en Sacks o també les de Ramachandran, que presenten condicions que, més enllà del drama humà que puguin representar, són absolutament desconcertants: cecs que declaren que hi veuen (síndrome d’Anton), i d’altres que hi veuen però es creuen cecs (ceguesa cortical), gent que no reconeix la meitat del seu cos com a seva, membres fantasma, membres que agredeixen aquells a qui pertanyen, afàsies i al·lucinacions de tota mena.

Recordo molt quan vaig llegir sobre Charles Bonnet, i la mena d’imatges carregades de barroquisme que un percentatge molt alt de persones grans amb problemes de vista acaba experimentant, que gairebé mai fan por i, si més no, entretenen, amb la dolçor amb què en parlava en Sacks…

Tot això per dir que la cognició, la consciència fenomènica i l’autoconsciència, en aquest sentit més estret, són coses massa complexes, massa riques, per encotillar-les massa dins el discórrer de les paraules, que van, gosaria dir, massa a poc a poc.

Potser sí que la veu de la ment ha canviat al llarg de la història —com ha canviat la criança i les relacions socials i les expectatives sobre com un s’ha de comportar. Potser sí que els antics sentien les veus dels déus a cau d’orella i rebien la inspiració de la boca de les muses mateixes. Però en la ment hi ha molt més que paraules.

Una última reflexió: