Veu(s) de la ment
L’altre dia, mentre escoltava una entrevista, vaig topar amb una idea molt peculiar, prou peculiar com per provar de llegir-ne més, malgrat que, d’entrada, em semblés una veritable bestiesa. Parlo de la teoria de la ment bicameral, de Julian Jaynes —exposada en el llibre The Origin of Consciousness and the Breakdown of the Bicameral Mind (1976). A grans trets, és la molt estranya idea que fins a un cert moment de la història (que Jaynes situa al final de l’edat de bronze i associa amb la creixent complexitat societal —de manera que s’esdevé en moments relativament diferents en funció del lloc—), la consciència era experimentada com una multiplicitat de veus, que la persona no identificava com a ella mateixa, sinó com a déus o alguna forma d’autoritat civil, familiar o religiosa, que feien judicis i dictaven ordres i recitaven versos a l’orella dels poetes. Per dir-ho, Jaynes, que era neuròleg, es basa en dues menes de raons: d’una banda, cita la presència d’àrees anàlogues a les ...