Orenetes i anècdotes - Alba

 Tinc la sort de veure ocells gairebé cada dia: coloms, pardals, estornells, tudons i tòrtores i algun gavià a l'hivern, i també orenetes i falciots quan és estiu. De tant en tant una cuereta blanca, de tant en tant una cotxa cuaroja. A la platja n'hi ha algun més: bruels que xerrotegen i molt de tant en tant, alguna gavina indeterminada -que mai les he acabat d'aprendre. Hi ha tantes orenetes a l'estiu que de bon matí, mirant on miri del cel sempre n'hi ha alguna, que asseure's al descovert sembla una activitat de risc i que deuen mantenir tant a ratlla la població local de mosquits que en tots aquests mesos encara no me n'ha picat cap mentre era al poble.   

Mirant uns mateixos ocells cada dia es fa fàcil deduir-ne els costums. A l'hivern un estornell s'enfila a l'antena de tele del pis del costat, que ja no deu servir per res, i canta de mil maneres. Les plomes al sol tenen aquell peculiar color irisat, que sembla que és un tret prou recent, present només a l'estornell comú i no als seus parents propers. S'hi està una bona estona, gairebé sempre sol o en la gràcil companyia d'un parell de pardals. 

Els coloms saben que de tant en tant els poso llavors al balcó i quan obro sovint venen. Son gairebé sempre els mateixos: un de tot negre, amb el bec més corbat, un altre marró i alguns més poc fàcils de distingir a primer cop d'un. Un cop ja és segur que hi ha menjar en venen més. N'hi ha algun que si el balcó encara és obert, no tem el llindar de la porta i s'aventura menjador enllà, per buscar-hi les molles i no haver-se de barallar per les llavors del balcó. Quan ja gairebé no en queden i els coloms han marxat, de tant en tant baixa algun pardal a fer un mos de les restes. 

 A les tòtores els agrada engilar-se a la nostra antena de tele -que òbviament tampoc ja no serveix per res. Alguna vegada les hi hem vist, parrupant i fent-se amoretes. La anòmala concentració de caques grosses sota l'antena també en dona testimoni. Els pardals petits són molt rodonets i tremolen -gairebé diria que vibren- mentre demanen menjar. A la primavera un pardal es posa cada dia ben d'hora al matí al balcó de davant l'habitació i piola a la manera monòtona dels pardals, amb un piu - pausa - pi - pausa - piu, que no s'acaba fins que no se n'ha cansat. 

M'agrada, és clar, anar a veure també ocells més exòtics. Anar a allargar la lifelist, o de manera més modesta, d'excursió als aiguamolls i veure agrons i martinets, bernats, cabussets i polles d'aigua, de tant en tant algun becplaner, i sempre anecs de mil i un tipus -aquests sí que me'ls sé, no com les gavines. M'agrada més si porto la càmara i els puc provar de fotografiar -per tenir-ne la foto, és clar, però sobretot per mirar-los més de prop mentre provo de fer-la-, i  com si fos un joc, finanlment premer el botó en el moment precís, quan l'ocell que és l'estrella de l'espectacle ens ensenya per fi el perfil bo, el canyís no l'oculta, l'encuadrament és decent i l'enfocador automàtic l'encerta i fa nítid l'ocell i no la fullaraca del seu darrere. A vegades penso que enlloc de fer-ne fotos preferiria fer-ne petits clips de vídeo, per poder capturar allò que les fotos es perden: la manera de moure's, el seu rascar-se les plomes, com interactuen amb altres ocells, el gesto que tenen quan el vent bufa massa i els angles còmics que només surten en fotografies d'aquesta mena gairebé per accident, que els ocells vistos des del davant fan força gràcia.   

Fer birding de terrassa es presta a aquesta mena d'intimitat, a conèixer ocells en particular i aprendre'n els costums i les rutines propis i únics. Sempre em fa riure quan en Darwin, el meu gat, de cop té una dèria nova. Com quan decideix amagar-se dintre d'aquell armari que sempre ha estat obert a passar la calor, o de cop l'hi ve la fal·lera de jugar amb les fotos del suro -i llepar-les?- Aquesta mena de dèries que van i venen, fan veure que indubtablement, alguna estranya cosa o altra ha passat per aquell pelut caparró seu. El fan lliure en un sentit molt particular. I també passa amb els ocells de casa i els sus petits costums, amb el caràcter aventurer del colom que ens entra al menjador, amb els falciots que fan voltes a l'edifici de davant molt d'hora al matí, fent els seus xisclets altegres, talment com si fossin damun d'un carrousel. En el seu vol repetitiu i rapidissim, en els seus xisclets coordinats, just en passar per davant la nostra finestra, no puc deixar de llegir-hi una certa joia. Temps enrere vaig topar amb un article que estudiava el gaudi dels ocells quan volen - o altrament dit, com volar fa baixar els nivells de cortisol- amb l'ambivalència de trobar-lo alhora interessantíssim i -ai las!- força obvi. 

Al seu Images of Animals, Eileen Crist - a qui vaig descobir arran de Helen Steward parla de com la manera de descriure el comportament dels animals afecta al seu torn com els mirem, la mena de preguntes susceptibles de fer-se, la mena de capacitats que els podem arribar a atribuir. Compara el tractament naif de la ment animal en obres com les de Darwin o Romanes, que fonamentalment recullen mil i una anècdotes i les empren per atribuir memòria, capacitat de raonament, moral, inclús sentiment religios; amb el tractament esèptic posterior, amb l'expulsió del discurs de tot allò que fes vagament pudor de ment. Part d'aquest canvi es va deure a la sobreinterpretació del canon de Morgan, però aquesta història, i com darrerament l'estudi de la ment animal s'ha recuperat i alliberat de les acusacions d'antropomorfisme que se li haguessin pogut fer, millor deixar-la per més endavant.

Aquí, volia fixar-me en l'observació íntima que hi ha rere les anècdotes recollides en obres com les de Darwin, Romanes i Kropotkin mateix, l'encant que té llegir-les. Són el queda de relats d'exploradors, de pagesos, d'aficionats al birding avant la lettre, que van aturar-se a parar atenció, a deixar-se fascinar una estona i van provar de fer sentit del què veien amb les eines psicològiques de què com a humans disposem.

Llegir el capítol tercer the The descent of Man és (sempre és bona ocasió!) un toc d'atenció contra la ceguesa informal a la vida interna dels animals i a les conseqüències profundes de reconèixer aquesta vida interna alhora de provar d'entendre que n'hem fer de la naturalesa humana. No hi ha diferència fonamental -argumenta sant Darwin (i el sant és només una miqueta irònic), tot és qüestió de grau: un gradient evolutiu que es palesa en la míriada de variacions en l'intel·lecte i l'emoció, que donen peu a un quasi continu. La lògica ascendet ha envellit malament, però la idea de la continuïtat perdura. De les emocions comenta que "the fact that the lower animals are excited by the same emotions as ourselves is so well estabilished that it will not be necessary to weary the reader with many details" -so well established diu! Poder eren altres temps, però no crec que en aquest sentit fossin gaire millors (en tot cas, el moviment antiviviseccionista anglès del segle XIX és tremendament interessant). Per sort, i malgrat el risc de cansar el lector, passa a citar desenes d'exemples. Molts són encantadors, com el d'aquells micos que "took much delight in teasing a certain old dog whom they disliked, as well as other animals, in various ingenious ways", o aquell gos, que després de no veure Darwin durant cinc anys i dos dies el va reconèixer i sense fer-li festes -Darwin diu que era un gos assalvatjat- i va seguir-lo a fer una caminada, com si no hagués passat res; o quan afirma sense dubtar-ne gens que "all the higher animals, enven birds, have vivid dreams, and this is shewn by their movements and the sounds uttered, and [thus] we must admit that they possess some power of imagination". Aquesta darrera afirmació, que poder sembla més agosarada, ha estat estudiada en un llibre recent, i fabulós: When animals dream de Patricio Guzman.

Escombraré cap a casa, però llegir el Mutual aid de Kropotkin (la traducció catalana és molt recomanable jajajaja) és poder encara més bonic en aquest sentit. Els dos primers capítols, que sumen poc menys de la meitat del llibre, són una col·lecció de vinyetes sobre la sociabilitat en tota mena d'animals, però molt particularment en ocells. L'objectiu del llibre és clar: mostrar que el suport mutu, entès en les primeres fases com una mena d'instint social, és compartit en bona part per molt altres animals i creixent en exptressió al llarg de la història mateixa. Certament aquesta lògica de progrés sona malament a les nostres oïdes contemporàncies, però de nou, remarcar i reivindicar la continuïtat mental i evolutiva, criticar l'excepcionalitat humana entesa com una discontinuïtat, és un esforç que dir que té la meva simpatia seria quedar molt curt, té poder, el meu més profund compromís. Va ser llegint Kropotkin, i sobretot traduint-lo que vaig començar a aprendre d'ocells. Trobar la traducció del nom de poder un centenar d'espècies va ser tot un repte, més encara perquè algunes havien estat reclassificades i el nom científique que dona ja no serveix de gaire, o perquè només en dona un nom comú que ara ja no és tant comú i no apareix als diccionaris d'ocells i ni tan sols a gaires bases de dades. Però m'hi vaig començar a fixar, vaig aprendre'n els noms i vaig començar a trobar gaudi a col·leccionar-ne fotografies, però també me'ls vaig començar a mirar  d'aquesta manera més íntima, com si pretengués, jo també, acumular-ne anècdotes i enviar-les per correspondència a algun científic cèlebre i decimonònic, amb l'esperança que li fessin servei. 

 I d'entre les anècdotes més íntimes parlaria de les orenetes que l'any passat van fer un niu a la terrassa de casa, en una zona coberta, a recer de la pluja i del vent. Primer era la parella, que anava i venia mentre feinejaven portant fang per anar fent creixer les parets del niu. Els primers dies s'espantaven si ens veien pujar i no s'apropaven gaire mentre hi siguessim a prop. Amb el pas dels dies, però, s'hi van anar acostumant, fins al punt que molt sovint un reposava als fils d'estendre la roba mentre l'altre era al niu o anava a fer un mos. I cap a mitjans de juliol van néixer les cries. Per por de destorbarles mai ens vam apropar prou per poder-les fotografiar, tot just en sentíem els xisclets febles. I en veiem els pares atrafegats, que de tant en tant es quedaven allà amb nosaltres, fent aquesta mena de xerroteig aspre. Quan les cries van aprendre a volar es quedaven sovint, com els pares, reposant als fils d'estendre. Sense importar-los gens que fossim allà, a un parell de metres d'elles.   

Cap al setembre se'n van anar, a Egipte o al Senegal o on sigui que se n'anessin, i que tingui un temps hivernal més propici que el nostre -qui pogués fer com elles!. Aquest any han tornat, i n'hi ha algunes que de tant en tant entren a la zona a cobert, allà on hi ha els fils d'estendre. Voldria pensar que tanta temeritat és senyal que són les mateixes cries que s'han fet grans o poder la mateixa parella. Una parella, de fet, va provar de refer el niu, però no se'n va sortir, i ara ja no venen tant. Per sort, encara n'hi ha sempre a l'antena de tele de casa, tot just un tros més ellà. Ben mirat l'antena no és tan inútil, perquè els ocells s'hi enfilen.