Nínxols funeraris, nínxols cognitius - Alba
Fa temps que penso en elaborar alguna cosa al voltant de la idea dels nínxols cognitius i de la nostra capacitat de modelar la nostra cognició mitjançant el nostre entorn. Una mena, diguem, de microconstrucció de nínxols cognitiva, que passa per com distribuïm les coses i de quines coses ens envoltem, de fer salients certes coses en contra d’altres, i de com això modela el flux del nostre pensament, la nostra memòria, el nostre estat d’ànim. L’Alba que està provant de fer la tesi diria que aquest és un ús de la construcció de nínxols, com a molt, metafòric i, és clar, no puc deixar de donar-li la raó, però també és cert que hi ha alguna cosa de molt suggerent en aquesta sopa de gent que teoritza sobre microentorns, cognició extensa i affordances, sobretot en el cas humà. Tard o d’hora voldria escriure una mena de manifest contra el minimalisme, però mentre això no passa, hi ha altres serrells, potser menors, que es deixen llegir de la mateixa manera. Així que en aquesta ocasió voldria tractar sobre tombes i nínxols, sobre marques de la història al nostre entorn immediat, sobre mementos dels morts i sobre la seva, també reveladora, absència.
Darrerament he estat llegint força sobre la transició entre el paleolític i el neolític, particularment a Anatòlia, on s’han trobat desenes d’assentaments que compliquen qualsevol mena de relat sobre com s’integren i dialoguen aspectes com l’agricultura, la política o, el que se’n pugui deduir, la vida espiritual o el que en puguem entendre, o el sedentarisme. Ian Hodder, que és l’arqueòleg en cap de Çatalhöyük, té molta obra teòrica al voltant de les relacions, de les xarxes de dependència entre persones i objectes i objectes i més objectes, en bona part informades per aquest jaciment tan particular. En un dels seus articles, Hodder tracta del history-making, per provar de preguntar-se com neix i com es concreta la relació amb la pròpia història, com a comunitat —però també, possiblement, com a família o com a individu.
Per history-making, sobretot, entén les pràctiques commemoratives “in which people consciously build social memories and historical links to the past”, fet que arqueològicament pot estudiar-se mitjançant el tractament dels objectes: com circulen, on es deixen, què se’n fa. Cita la història d’una petita punta d’obsidiana, de la mateixa manera que podria parlar, què sé jo, del rellotge de l’avi. Però, en el cas de Çatalhöyük, això també es palesa en el tractament de les restes humanes. “Commemorative history making involves constructing a link between the present and a specific event in the past”, diu en algun moment. I també és una forma, podríem dir, d’externalitzar el record, de fer-lo present i de passar-lo, com qui es passa un testimoni, a les generacions futures.
Però soc de l’humil parer que de fa 10.000 anys ençà gairebé tot és
decadència, així que farem una passa més enrere en el temps, per dir que
d’entre els aspectes que s’empren per assenyalar —com una mena de proxy—
el desenvolupament cognitiu i simbòlic de la humanitat, els
enterraments tenen un paper més que destacat. I poder és cert que enterrar devia ser excepcional, reservat a persones destacades per alguna raó, i que la major part d'humans devien patir un destí més profà pero això no treu que se'n trobin, i que quan se'n trobin, sigui pràcticament inevitable treure conclusions sobre la vida interior d'aquells qui vagin fer l'esforç d'enterrar. Penso, per exemple, en la
molt enrevessada polèmica al voltant de l’Homo naledi i de si havia
disposat, o no, deliberadament els seus morts en aquell fosat de tan
difícil accés del Rising Star Cave System on van trobar-los.
L’enterrament deliberat com a proxy de modernitat cognitiva i
conductual: si van prendre’s tantes molèsties per enterrar algú és que
bé devien estimar-se’l, és que bé devien privilegiar aquell lloc per una
o una altra raó, és que bé devien creure alguna cosa. (La polèmica al
voltant de l’Homo naledi és digna d’una telenovel·la; en poques
paraules, va ser cosa que els autors van publicar resultats precipitats i
una mica sensacionalistes en una revista amb un model de publicació
particular, en què l’article es publica juntament amb les revisions… fet
que no hauria aixecat gaire més polseguera, si no fos que va sortir
alhora que un llibre i un documental de Netflix (!!!); aquest vídeo: https://youtu.be/_Pc0J0TyFtk?
Al congrés de Porto on vaig anar aquest passat juliol, vaig tenir la sort d’assistir a una mini-ponència sobre les moltes dificultats d’identificar i distingir els enterraments deliberats d’altres menes d’estratègies per desfer-se del cos de conspecífics, sigui per evitar patògens o l’atac de carnívors o ves a saber. Siguin quins siguin els criteris, el que diria que rara vegada es posa en dubte és que un enterrament reflecteix un corpus de creences, siguin al voltant d’un més enllà o de qualsevol altra cosa, i també una certa relació emocional amb el mort, pel qual els vius fan un esforç que, per definició, no pot ser recíproc. I l’esforç es pot concretar en el simple acte d’enterrar, però també en les ofrenes que acompanyin els morts: eines, objectes bonics, que van suposar un esforç de fer i que, en ser enterrats, deixen d’estar en ús i circulació. Potser el cas més dramàtic que em ve al cap és al museu de les Eyzies-de-Tayac, on hi ha una famosa caputxa feta de closques, una mena de cargolins, que va ser enterrada i que es calcula que devia requerir centenars d’hores d’elaboració. Tot i estar mort, aquell mort seguia sent digne de les coses que hagués tingut en vida, de les coses que algú volgués oferir-li. I és clar, les pràctiques funeràries són infinitament diverses i eventualment poden llegir-se com la manera més dramàtica possible de palesar les desigualtats socials d’un poble en una època: les piràmides, els enterraments de carros del neolític europeu, el mausoleu de Ho Chi Minh, que, si bé hi ha mil i una contingències, el poder que un hagués tingut en vida facilita que se’n preservi el nom i que se sàpiga, a desenes o milers d’anys vista, el lloc on reposa el seu cos.
I si vaig pensar en escriure sobre funerals i tombes és perquè al Vietnam vam topar-hi molt, i el simple fet de topar-hi ja em va sorprendre. Crec que devia veure les primeres tombes just l’endemà d’arribar-hi, ja havent sortit de Hanoi, en un cotxe que ens duia fins a un parc natural on esperàvem passar un parell de dies. Passàvem entre cases i camps d’arròs i van encuriosir-me una mena de tancats al mig del camp. Eren tancats de pedra, ornamentats, ben bonics enmig de l’arròs negat. Dins dels tancats hi havia una mena de torres, d’un parell de metres, que passant-hi de pressa no vaig acabar d’entendre. Havien estat un parell de dies moguts i en Max s’havia adormit. Vaig pensar que devien ser tombes, però no vaig poder-ho acabar de comprovar fins l’endemà a la tarda, quan vam tornar a ser a alguna banda amb cobertura. El culte als avantpassats és la mena de religiositat vaga de molts dels temples del nord del Vietnam, una mena de barreja de veneració pels propis ancestres i pels herois nacionals, budisme i confucianisme. I en zones rurals és tradicional que els morts d’una família reposin al camp d’arròs que la família treballa. Els vius els porten ofrenes i repinten les tombes i els tancats de tant en tant, i els morts es cuiden, a la seva manera discreta, dels vius i la collita. Vam veure’n centenars, d’aquesta mena de tombes. En alguns llocs n’hi havia tantes que semblaven petites viles fortificades: cada torre un edifici, cada edifici d’un color, d’una textura, d’una mida diferent de la resta. Tombes, i encara més curiosament, potser desenes d’obradors de torres i làpides, amb les mostres més luxoses ben arrenglerades al marge de la carretera, a tocar d’una botiga de motos o d’un o altre restaurant.
Vam topar, també, potser amb una dotzena d’enterraments: passejant per la ciutat resultaven equívocs. Una festa, amb menjar per a tothom en un local obert i engalanat amb mitja dotzena de corones de flors d’aquestes que hi havia per tot arreu, siguessin escoles, edificis públics, botigues acabades d’inaugurar o cases particulars. Les sostenien amb una mena de cavallets de fusta, alts com una persona i que poden comprar-se a qualsevol mercat. De no haver estat per les cintes blanques amb el que devia ser el nom del mort, o per les robes blanques d’alguns dels assistents, o per la foto singular enmig de les corones, potser no hauríem sabut dir si era un funeral o alguna altra mena d’ocasió. I, ben curiosament, molt d’hora al matí va passar un parell de vegades que va passar per davant de l’hotel on estàvem una mena de camioneta de remolc obert, arrossegant un taüt i tres o quatre persones, amb una música a tot drap —una mena de lletania, entre oració i melodia— sonant pels altaveus de la camioneta i, rere seu, una comparsa de motos seguint la comitiva a poc a poc. Aquesta darrera ocurrència va donar peu que féssim bromes sobre l’obsessió per les motos, emprades fins i tot per anar a enterrar algú. Resulta que són prou habituals, aquesta mena de comitives funeràries, camí al cementiri que són, segur, més personals que la solemnitat enllaunada d’un cotxe de morts.
No sé què en fan dels morts a les ciutats —potser els enterren en grans cementiris o potser els cremen. Tot just és que vam topar amb unes quantes tombes i uns quants funerals i que, particularment, aquells tancats enmig dels camps d’arròs, envoltats de verd, eren un lloc tan esplèndid que, en lloc d’una torre d’aquelles, hauria volgut construir-hi una caseta. I pensava que és ben evident que els morts d’allà són més recordats que no pas els nostres i tenen dolços a disposició i tombes de colors llampants i flors vives i no pas de plàstic, i encara menys l’oblit de les cendres.
Si haguéssim de fer una mena d’arqueologia de la Catalunya del present, no sé si en trobaríem gaires, potser cada cop menys, de gestos que puguin llegir-se com a gestos historitzants, i encara menys tombes dels darrers, posem per cas, vint anys. Potser aquells arqueòlegs del futur traurien estranyes conclusions sobre la vida social, moral i espiritual d’aquest lloc del món en aquests temps que corren. I moltes de les conclusions que en traguessin serien risiblement falses; d’altres, potser no tant. El cas és que ja no es fa tant allò que, en parlar d’altres èpoques, s’empra com a proxy de vida mental. Crec que hi ha, és clar, una lectura que té a veure amb la secularització de la societat. I amb la secularització, potser també han perdut importància rituals com l’enterrar o el retre cap homenatge als morts. I, certament, les creences en cap més enllà han perdut part dels adeptes, però rere l’enterrar o deixar d’enterrar hi ha més que cap creença. Gosaria dir que ben al contrari: una societat molt secular podria, precisament, optar per promoure obsessivament el record dels morts que hagi tingut, una mica a la Bentham.
(Deixeu-me repapiejar i ser la font de lore utilitarista que no sabíeu que necessitàveu: Bentham mateix havia escrit un assaig al voltant de la preservació dels cossos dels morts, titulat Auto-Icon, or Farther Uses of the Dead to the Living, on argumentava que la conservació i dissecció dels cossos a la manera que proposa seria científicament profitosa —i en particular per als frenòlegs!— i útil per reduir el perill sanitari de l’acumulació de cossos. Però també per a la població general, ja que permetria fer recordatoris dels morts i reduiria la necessitat de fer-ne d’artificials, com retrats o monuments, i és que “cadascú —comenta— podrà ser la seva pròpia estàtua”. L’auto-icona seria un memorial millor que una mera imitació de l’aspecte del mort, com bé assenyala: “no és cert que la identitat és preferible a la similitud?”. I, a més, ajudaria a fer que la gent tingués menys por de la mort, ja que passaria a associar-se a coses més agradables. Ja veieu que tot són avantatges! Ell mateix va voler-ho posar a la pràctica, i a banda d’encarregar tot un seguit d’anells que va regalar i que contenien una mostra dels seus cabells, va fer-se momificar. La història és llarga i truculenta, però la seva mòmia encara és (parcialment?) visitable a l’University College London.)
Seria ben versemblant una societat, doncs, que renunciés a la religió sense renunciar al ritual, sense renunciar tampoc a un cert tractament de la mort i dels morts, que propiciés la seva pervivència en la memòria familiar o col·lectiva. Però de fet no és el cas i, de fet, el tractament de la mort pateix de la mateixa, diguem, desmaterialització que el món en general. És inquietant, diria en primera instància, que cada cop siguin menys les coses —coses, en un sentit ben material del terme— amb què interactuem. És preocupant, potser també, en un sentit ètic i polític, si és que fem la pregunta de què posem en lloc seu. Però també és inquietant en aquest sentit cognitiu que deia en un principi, que les coses són una mena de crossa que donen peu a pensar i a fer d’altres coses. Talment com el post-it que em recorda que he de llegir tal paper la propera vegada que m’hi posi, o la fotografia d’aquell dia a la Fageda d’en Jordà que tenim penjada al passadís i que em fa pensar, brevíssimament, en aquell dia i en les persones que hi eren i que, en fer-ho, em fa venir un mos d’alegria. Curar l’entorn com una manera de curar —no com qui té cura d’un infant, sinó més aviat com qui cura una exposició— el pensament i el record i l’ànim. I en aquest sentit, sense passar a fer-ne un judici ètic, crec que el fet d’haver desmaterialitzat —ben literalment!— els morts els fa més inaccessibles als nostres records en un sentit personal i, és clar, també social.
No són enlloc on recordar-los, inclús per accident, no són enlloc on ningú pugui pensar-hi, encara que no els hagués conegut. Fa uns anys vam anar a fer una volta al cementiri lliure de Montjuïc; crec que hi buscàvem algú i que no vam trobar-lo, però veure aquelles tombes i nínxols i làpides, totes una mica diferents de les altres, és, en un sentit més abstracte, una manera de fer-se conscient del pes, de la magnitud de la història, i també en un sentit més particular: parar-se a mirar un nom, i el símbol que van decidir posar per presidir el conjunt —que, sent un cementiri lliure, és més revelador que no pas una creu— i esmerçar-hi uns segons de pensament, i donar gruix al passat, com qui de cop pensa que està fet de més fils dels que tenia presents, que també hi havia aquest o aquest altre, que van fer la seva vida i tal dia es van morir. En aquesta desmaterialització també perdem part d’aquest aspecte emotiu que pot mostrar el com una gent tracta els seus morts —les centenars d’hores de feina rere la caputxa del museu de les Eyzies-de-Tayac, reposant amb el mort com una mostra d’afecte. A Çatalhöyük hi ha el cas d’aquella noia que va ser enterrada amb una calavera, enguixada i pintada i tornada a enguixar diverses vegades. Potser havia estat la calavera d’algú a qui s’estimava, i es fa commovedor veure una mostra tan poc equívoca d’afecte, per molt que tantes coses sobre la seva vida espiritual i social ens siguin desconegudes, per molt que, d’entrada, pugui semblar que tal gest és repugnant als gustos asèptics de l’època contemporània. Però potser ha estat més habitual i potser diu més de bé d’una societat i de com es miren i s'estimen els seus morts i de com es relacionen la seva història, voler guardar mementos més o menys escabrosos que abocar els morts a la immaterialitat més radical, fer-ne pols i deixar que se l’endugui el vent.
Hodder, I. (Ed.). (2018). Religion, history, and place in the origin of settled life. University Press of Colorado.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada