Pardals al balco - Passer domesticus

Dies abans del canvi d'any vaig pensar que volia provar de fer el meu propi almanac de natura: escollir una bestiola, o una planta, o qui sap si un bolet, i escriure'n alguna cosa; no cada dia —no disposo d'aquesta mena de constància—, però sí cada setmana. Escriure alguna cosa, provar d'afegir alguna nota al meu moble de fitxes, o haver llegit, si fa o no fa, un llibre sencer; no com a objectiu, sinó com a senyal que ha estat una setmana bona, que hi he après alguna cosa, que n'he volgut dir, també, alguna cosa del que he après. I som dia 8, i avui és dijous, que és una interpretació ben generosa del que vol dir primera setmana (i ho estic passant a net el diumenge 11, que encara ho és més!), però ha fet un fred terrible i molta tramuntana, així que tampoc no hem acabat sortint gaire de casa, que és on generalment un pot trobar bestioles, i plantes, i potser algun bolet i tot. Escriure sobre gats tot mirant en Darwin sempre pot estar bé (qui no voldria llegir coses sobre en Darwin!), però és un recurs massa fàcil per gastar-lo tan aviat.

Però ara fa un mes vam comprar tres menjadores per a ocells i dos paquets de boletes de greix i llavors d'excessiva qualitat i preu. Vam posar-ne una a la terrassa, penjada a l'escala de gat, i una altra al balcó, penjant de la persiana de l'estudi. Van trigar a funcionar, i entremig va ploure, i va fer vent, i va tornar a ploure. I tal dia vam pujar a la terrassa i la bola era sencera, i tal altre dia la bola ja no hi era. Només van quedar traces discretes d'activitat, i hauríem pensat que l'havia desfet la pluja si no fos que l'anòmala i sospitosa concentració de caques just a sota delatava una intensa activitat. La de l'estudi, de seguida, es va fer molt més present. Quan s'hi enfilen, la menjadora, que penja d'una corda lligada al topall de la persiana, pica al vidre del balcó, com si volguessin trucar-hi i demanar més llavors per a tothom.

Sovint hi ha un parell de pardals enfilats mentre la resta, a vegades 5, o 6, o 7, s'espera a la barana. Quan hi ha tanta gentada, les interaccions no són particularment pacífiques —tenen més aviat aquesta lògica tan peculiar que sovint té el conflicte entre conespecífics: hi ha intimidació, i gairebé agressió, però, a l'hora de la veritat, si es fessin mal tots dos hi perdrien massa, així que no acaba passant res greu. És com si juguessin al rei de la pista, i qui guanya té per premi la menjadora per a ell tot sol durant uns segons, abans que torni a enfilar-s'hi algú altre a picar un granet discretament o a posar en dubte el seu noble títol.

Potser el fet que hi ha una sola bola, i no una dispersió de llavors o d'engrunes, es presta que s'esdevinguin aquests petits conflictes de dominància. Ara fa uns dies vaig llegir que la mida i la intensitat del color del pitet negre dels pardals comuns mascles —altres espècies, com el pardal xarrec, no tenen dimorfisme sexual— es correlaciona precisament amb la dominància. I, havent-ho llegit, vaig provar de comprovar-ho. El rei de la pista és qui té la taca més grossa i més negra? Bé, certament, gairebé sempre és un mascle de taca grossa —no és ni una femella ni un pobre juvenil mig plomat, ni tampoc un dels mascles amb una taqueta gaire petita—, però, més enllà d'això, poc podria precisar. En una altra banda vaig llegir que, de fet, la mida de la taca només ha estat correlacionada amb l'edat del pardal: els mascles més grans tenen la taca més grossa, però tampoc seria d'estranyar que hi hagués una certa correlació entre edat i dominància que acabés de complicar la imatge. Són els reis de la pista els que mengen millor, i els que poden estar més ben equipats per afrontar, per exemple, èpoques de major escassetat.

A la platja és ben diferent. Els pardals s'apropen als banyistes estirats a la sorra (he hagut de pensar si dir-ne així), a l'aguait de les engrunes de patates xips, galetes salades o els cacauets que a algú li hagin caigut de la bossa. Ara que ja fa potser 5 o 6 anys que anem sovint a aquesta mateixa platja, fa l'efecte que, amb el pas del temps, i qui sap si també de les generacions, els pardals que hi viuen s'han anat tornant confiats. Ara ja no és rar que s'enfilin a la tovallola, ni que vulguin pescar una molla just al costat d'una cama, i algun dia hem aconseguit que piquin granets o flocs de civada de la nostra mà. A la platja tothom acaba menjant, inclosos els pardals petits, amb el bec encara ample cap a les comissures de la boca i una mica menys estilitzats que els adults. Quan són molt petits, però ja s'aventuren fora del niu, són ben lletjots, i demanen amb una insistència llastimosa l'atenció dels pares, amb uns xiscles petits i aguts, i fent tremolar, o gairebé sacsejar, el cos de desesperació —sembla que tots els nadons s'assemblen! Ara que és desembre, ja no són tan petits, però encara es nota qui són els pardals jovenets, que segueixen estant mig mal acabats, que tots els adolescents també s'assemblen. Quan n'és temps, a la platja no només viuen de les engrunes del pica-pica dels visitants, sinó que també s'enfilen a menjar mores a les roques dels penya-segats, ells que tenen la sort d'arribar-hi, i, de tant en tant, n'acaben tirant alguna als banyistes que s'arramben a la paret per fugir del sol del migdia.

De les menjadores, potser allò més interessant ha estat veure com han après a venir. Van caldre molts dies, potser gairebé un parell de setmanes, perquè comencessin a venir. No per por de nosaltres, que encara la tenen, sinó perquè, ben simplement, no devien haver-se adonat que allà hi havíem deixat un petit banquet per a ocells. És com els coloms, que aprenen on és que els donen menjar tot observant qui els en dona i els altres coloms com mengen. És —o més aviat era— ben fàcil deixar un grapat de civada al balcó o la terrassa massa aviat, o massa discretament, perquè cap colom se n'adonés i que passessin les hores i ningú n'hagués menjat. Ara ja no passa tant, que ja saben que aquí repartim teca, i ara, de tant en tant —cosa que vol dir diverses vegades al dia—, algun colom aterra a la barana, mira cap a dintre casa, no tant amb por com amb interès, i comprova si hi ha res de picar. I, sovint, quan surto al balcó, sigui amb la intenció que sigui, ja baixen de les antenes i dels taulats a veure què els dono. Els pardals també ho han après, i n'hi ha algun que baixa a comprovar cada dia si hi ha noves boles de greix. Un cop n'hi ha un que menja, se n'apropen més, i també coloms, que, tot i ser massa grossos per enfilar-se a la menjadora, s'aprofiten de les engrunes que cauen. I, com sempre passa, n'hi ha que són més curiosos, i n'hi ha de més agosarats, i n'hi ha que s'espanten de seguida que ens veuen passar per dins de casa, i d'altres a qui els és igual.

Al cap d'uns quants dies de tenir la menjadora del balcó en dansa, en vaig voler posar una altra, també al balcó, però aquesta a la persiana del menjador, per poder mirar com mengen del sofà estant. No acaba de ser bona idea, que, malgrat el dit de pols que acumula el vidre, la simple presència d'un humà tan a prop seu els inquieta, i, mentre hi sóc asseguda, rara vegada venen, i, quan venen, estan a l'aguait de si giro la vista per enfilar corrents el vol. S'esperen al cable aquell que penja, sospesant el risc d'apropar-se'm massa a canvi d'una becada de gra. Sigui com sigui, van trigar poc a trobar-la, tot just unes quantes hores. No sé si devien reconèixer l'objecte menjadora, o el gra de l'interior, o si això que al meu nas de simi sembla perfectament inodor desprèn una flaire prou potent com per convidar-los a venir. Com deu ser això de ser un pardal? Com en el cas dels pit-rojos, que es fa difícil mirar-se'ls sense veure en ells una certa curiositat per nosaltres, als pardals també em sembla llegir-los una curiositat més cautelosa cada cop que venen a supervisar el balcó i miren cap a dins de casa, inclinant una mica aquest cap remenut que tenen. També els veig calma quan reposen al sol d'hivern i un cert gaudi quan s'envolen i fan peripècies entre els taulats, les antenes i les xemeneies. Vaig llegir que en llibertat viuen fins a uns set anys i pràcticament el doble en captivitat, que sembla que no pugui ser per una criatureta tan remenuda. Els pardals que fan de reis de la pista, i tenen la taca més grossa al pit, deuen haver viscut potser 4 o 5 hiverns i qui sap quantes tramuntanades. Deuen saber-se el plànol dels bars d'on pesquen molles de pa i de les fonts del poble on anar a fer un glop d'aigua; deuen saber on els donen menjar, on fer niu, on amagar-se del vent o de les nits glaçades.

No ho sé del cert, però m'agrada pensar que n'hi ha que es refugien, i potser que fins i tot fan niu, a sota el nostre taulat, en aquells forats petits que tenen les cases velles. I tinc esperit de iaia queixosa, però les cases noves, que ja no tenen ni ànima ni cap pretensió de ser boniques, tampoc tenen llindes on els ocells puguin reposar o amagar-se de la pluja, ni forats on puguin fer niu. Si els pardals, com els coloms, han viscut durant milers d'anys amb nosaltres, ara fa l'efecte que els estem deixant a la seva mercè, en ciutats que són cada cop més hostils i regimentades. A vegades els veig entrar als forats de la casa del davant, on, a l'estiu, un canari engabiat canta des del balcó i és bonic però també fa pena, i a d'altres cases de més lluny, algunes de buides, i que tenen aquesta sort de què no gaudeix ningú: la sort que tantes altres persones han tingut en els milers d'anys que fa que viuen amb nosaltres, rampinyant granets, aprofitant les restes de les menges humanes i, molt de tant en tant, picant d'algun fruit salvatge com fan els seus parents més silvestres