El Pit-roig Saberut

20/01/26    El temps d'aquest principi d'any ha seguit tan miserable com va ser-ho la setmana passada i com va ser-ho l'anterior. El nostre pas per Galícia, on va ploure mentre, per uns preciosos però insuficients dies, a Catalunya feia prou bonança, encara ha fet més difícil poder anar a fer un volt sense patir massa pel fred o acabar mig xops. En una estona de bo molt relatiu, ara fa tres o quatre dies, vam enfilar el camí del pantà amb en Max. La riera, que va estar a punt de debordar un parell de dies després, baixava com un riu molt cabalós, arrossegant pedres i fustes i tota mena de restes pel costat del camí i per dintre de l'estrany túnel de sota l'estació: una mena de caverna industrial, gairebé steampunk , de maó rogenc, amb concrecions penjant del sostre allà on es filtra l'aigua, i estranyes —i decadents— mostres d'art parietal, com aquell ovni que pren un homenet de pal ( stick man? ) i el que potser és un dels millors grafitis del poble, si...

Dies abans del canvi d'any vaig pensar que volia provar de fer el meu propi almanac de natura: escollir una bestiola, o una planta, o qui sap si un bolet, i escriure'n alguna cosa; no cada dia —no disposo d'aquesta mena de constància—, però sí cada setmana. Escriure alguna cosa, provar d'afegir alguna nota al meu moble de fitxes, o haver llegit, si fa o no fa, un llibre sencer; no com a objectiu, sinó com a senyal que ha estat una setmana bona, que hi he après alguna cosa, que n'he volgut dir, també, alguna cosa del que he après. I som dia 8, i avui és dijous, que és una interpretació ben generosa del que vol dir primera setmana (i ho estic passant a net el diumenge 11, que encara ho és més!), però ha fet un fred terrible i molta tramuntana, així que tampoc no hem acabat sortint gaire de casa, que és on generalment un pot trobar bestioles, i plantes, i potser algun bolet i tot. Escriure sobre gats tot mirant en Darwin sempre pot estar bé (qui no voldria llegir coses...

  Fa temps que penso en elaborar alguna cosa al voltant de la idea dels nínxols cognitius i de la nostra capacitat de modelar la nostra cognició mitjançant el nostre entorn. Una mena, diguem, de microconstrucció de nínxols cognitiva, que passa per com distribuïm les coses i de quines coses ens envoltem, de fer salients certes coses en contra d’altres, i de com això modela el flux del nostre pensament, la nostra memòria, el nostre estat d’ànim. L’Alba que està provant de fer la tesi diria que aquest és un ús de la construcció de nínxols, com a molt, metafòric i, és clar, no puc deixar de donar-li la raó, però també és cert que hi ha alguna cosa de molt suggerent en aquesta sopa de gent que teoritza sobre microentorns, cognició extensa i affordances , sobretot en el cas humà. Tard o d’hora voldria escriure una mena de manifest contra el minimalisme, però mentre això no passa, hi ha altres serrells, potser menors, que es deixen llegir de la mateixa manera. Així que en aq...

En un món possible molt proper, fins fa poc només s’escrivia història.  Tots els esdeveniments hi són registrats de manera exhaustiva. Abunden cròniques, llistats, biografies, memòries, manuals, diaris de viatges, tractats. S’han desenvolupat metodologies i instruments ben complexes per a l’estudi del passat, i la documentació hi és venerada com una relíquia de valor incalculable. Com es pot suposar, els arxius són temples ordenats per totes les arxivístiques inimaginables, garantint el culte al fet , a allò que hagi ocorregut en algun moment, per més antic o modern que sigui. Els historiadors són les seves sacerdotesses. No conformant-se amb això, els més enginyosos van acabar desenvolupant l’arqueologia amb l’objectiu d’esmenar el desinterès dels seus avantpassats per donar-se a conèixer. En aquesta societat, la descoberta d’un nou jaciment és motiu de celebracions durant anys, i les sales d’exposicions que omplen, ordenades amb criteris museístics ben rigorosos, teatres on el ...

Al seu llibre sobre les tradicions màgiques del Tibet, la interessantíssima teòsofa i aventurera Alexandra David-Néel parlava dels tulpes: la versió occidentalitzada d’un concepte budista, a saber, manifestacions encarnades del pensament que van adquirint independència progressivament —en un procés, deia David-Néel, gairebé mecànic— fins a tornar-se prou lliures com per anar a la seva. Una mena, perquè ens entenguem, d’amics imaginaris més que elaborats que, nascuts de la imaginació de qui se’ls pensa, se n’acaben emancipant. Tot i que no m’hauria hagut de sorprendre, provant d’escriure aquest text he acabat trobant que encara hi ha qui pretén practicar la creació de tulpes: són «tulpamancers» en l’actualitat, desproveïts de cap reminiscència budista més enllà del recurs a la meditació com a eina, i entenent la tècnica més com la creació d’un ens amic que no cap altra cosa. Semblen ser adolescents urbanites i solitaris, crònicament connectats, que tenen —insisteixo, a aquestes alçades ...

 Tinc la sort de veure ocells gairebé cada dia: coloms, pardals, estornells, tudons i tòrtores i algun gavià a l'hivern, i també orenetes i falciots quan és estiu. De tant en tant una cuereta blanca, de tant en tant una cotxa cuaroja. A la platja n'hi ha algun més: bruels que xerrotegen i molt de tant en tant, alguna gavina indeterminada -que mai les he acabat d'aprendre. Hi ha tantes orenetes a l'estiu que de bon matí, mirant on miri del cel sempre n'hi ha alguna, que asseure's al descovert sembla una activitat de risc i que deuen mantenir tant a ratlla la població local de mosquits que en tots aquests mesos encara no me n'ha picat cap mentre era al poble.    Mirant uns mateixos ocells cada dia es fa fàcil deduir-ne els costums. A l'hivern un estornell s'enfila a l'antena de tele del pis del costat, que ja no deu servir per res, i canta de mil maneres. Les plomes al sol tenen aquell peculiar color irisat, que sembla que és un tret prou recent, p...