Estramoni - Datura estramonium - Alba

20/01/26 

 

El temps d'aquest principi d'any ha seguit tan miserable com va ser-ho la setmana passada i com va ser-ho l'anterior. El nostre pas per Galícia, on va ploure mentre, per uns preciosos però insuficients dies, a Catalunya feia prou bonança, encara ha fet més difícil poder anar a fer un volt sense patir massa pel fred o acabar mig xops. En una estona de bo molt relatiu, ara fa tres o quatre dies, vam enfilar el camí del pantà amb en Max. La riera, que va estar a punt de debordar un parell de dies després, baixava com un riu molt cabalós, arrossegant pedres i fustes i tota mena de restes pel costat del camí i per dintre de l'estrany túnel de sota l'estació: una mena de caverna industrial, gairebé steampunk, de maó rogenc, amb concrecions penjant del sostre allà on es filtra l'aigua, i estranyes —i decadents— mostres d'art parietal, com aquell ovni que pren un homenet de pal (stick man?) i el que potser és un dels millors grafitis del poble, si no del país: "Tienes pastillas para la mala leche? Calvo de mierda". Un microconte en si mateix, i que val la pena de comentar, ni que sigui per deixar constància d'aquesta mostra peculiar de poesia urbana.

Vam pujar un tros, que de seguida es fa fosc, però ben aviat vam fixar-nos en una de les herbes del marge que no va semblar-nos haver vist mai abans. Tenia les fulles poc característiques: petites, potser d'uns tres centímetres de llarg per un o dos d'ample, acabades en punta i amb les vores lleugerament irregulars. Més que les fulles, ens va cridar l'atenció una mena de fruits molt i molt punxeguts, com una castanya, però més menuda i allargada, d'un verd ben viu a trossos i tirant a marronosa en d'altres. Fer-ne una foto amb el mòbil i pujar-la a l'iNaturalist —i que per màgia-patàgia et suggereixi, generalment amb encert, de quina espècie es tracta, i que després altra gent confirmi el diagnòstic— és dels pocs miracles inequívocs de la contemporaneïtat. Si bé és molt bonic, i molt més instructiu, anar-ho a buscar a la guia, és sovint que allò que busques no s'hi troba, que amb el dibuix no n'acabes de fer prou i amb la foto encara menys. Sé que hi ha claus dicotòmiques i fórmules pròpies de cada planta, però tot arribarà.

Buscant-ne informació, va resultar ser una planta amb una llarga història d'ús medicinal, com a verí i també com a al·lucinogen —que sovint són una i la mateixa cosa—, i que s'emprava en particular per a l'asma, fet que li va valer, en català, el nom d'herba de l'ofec. I, arran d'això, resulta també que, temps era temps, formava part del preparat per als cigarrets del Doctor Andreu, una mena de Ventolin, fumat, primerenc.

Sempre és sorprenent trobar casualment una cosa de tal potència, i seguir un tros caminant i trobar-ne una altra de diferent, i una altra de encara més. I encara més sorprenent que en tinguem tal desconeixement, que sigui tan rar saber de què serveixen, ni tan sols com es diuen. La troballa va coincidir amb la lectura d'un llibre sobre l'ús de plantes medicinals en animals, titulat Doctors by Nature, de Jaap de Roode, que és un tema tremendament interessant, si bé tractat amb una mica massa poc de detall, de tiquismiquisme (com a traducció de nuance) en els arguments. El llibre explica com molts mamífers, inclosos gats, gossos, simis, cabres i elefants, consumeixen certes plantes quan tenen certes afeccions. La "farmacologia", però, no es limita a mamífers, i el llibre també tracta força de papallones, que és el subjecte d'estudi de l'autor. Si assenyalava en particular els mamífers, però, és perquè el que més va interessar-me és que el consum d'aquestes plantes, a priori desagradables —sovint amargants—, només es dóna en certes circumstàncies de malestar (fins al punt que, apuntava, certes medicines tradicionals han après dels animals que, davant de tal afecció, cal prendre tal o tal altra cosa!), i, en particular, el component social d'aquest consum: hi ha individus que innoven, hi ha d'altres que segueixen. Crec que era en goril·les que s'entretenia a explicar el consum de certes fulles sense mastegar-les, plegades de determinada manera —culturalment determinada—, i sempre escollint fulles abrasives, que, segons sembla, contribueixen a reduir els paràsits al tracte digestiu. Fa pensar en aquell altre cas d'un macac que va iniciar la tradició de netejar les patates en aigua, un comportament que es va anar estenent pel seu grup i per grups veïns. (Una experiència similar amb aquests mateixos macacs va ser donar-los gra deixant-lo sobre la sorra. La mateixa macac (!!!) va emprar, per separar-los, la seva diferent flotabilitat, i els altres membres del grup de seguida ho van aprendre.) Recerques així són probablement de les coses també més boniques de la nostra època, que torna, després de dècades, a tenir interès per la vida mental dels animals, ara molt més curosament entesa. Tal interès ha començat a donar fruits, i ara és gairebé cada setmana que surten nous articles i noves notícies sobre cognició, sobre pràctiques culturals, comunicació, aprenentatge… Tot just aquest mes s'ha parlat de la vaca que es gratava amb un raspall (i, per tant, que fa servir una eina, etc.) i de la sintaxi dels cants de les mallerengues (Parus minor) (tot i que la recerca feia anys que estava publicada). En aquest sentit, vivim en un moment més que extraordinari.

Però jo havia pensat parlar de l'estramoni en aquesta ocasió. Aquesta planta tan peculiar que, per algun atzar, creix al marge del camí del pantà. A jutjar per les fotografies, quan sigui època farà unes flors grosses i blanques. Vull estar atenta i prendre'n alguna per assecar i enganxar al meu nou herbari, que és un dels projectes dels mesos que vindran. I és que haver-me fixat per casualitat en una planta que mai no havia vist, i que resultés ser tan potent, tan interessant, ha estat una mena de nova empenta cap a posar-me seriosament a aprendre de plantes: conèixer-les i distingir-les, saber vagament per a què serveixen —per molt que en aquestes èpoques de medicina moderna mai no acabi donant-los ús, si mai la civilització s'acaba, estaré una miquetoneta preparada— i com estan emparentades entre si. Quan busco coses de plantes és en això en què més m'acabo per centrar: l'evolució com una manera de donar estructura al món, de fer salients semblances i diferències, de permetre entendre el perquè de certs trets —i és que confesso la meva tendència a l'adaptacionisme, per problemes que tingui.

Com bona part de la gent de la meva quinta que ha estudiat filosofia, tinc present el record de la meva primera lectura de El món de Sofia, quan devia tenir deu anys. Curiosament, l'escena que més em va impressionar va ser la de l'idealisme alemany —del qual crec que no vaig entendre gaire res, però sí que va quedar-me'n una imatge: unes ulleres que, en posar-se-les, feien del món un tot viu, bategant, interrelacionat o alguna cosa així. I potser no tinc gaire interès en els idealistes alemanys, més enllà del safareig de la seva vida, però veig l'evolució ben bé així: com unes ulleres que donen sentit a observacions dispars, com una manera de mirar gairebé narrativa, que en lloc fa que, en veure el món, la vida no sigui un catàleg, sinó un relat d'escala grandiosa.

Així doncs, resulta que l'estramoni és una solanàcia, que és una família d'angiospermes (que són les plantes que tenen flor i fruit), de la qual també formen part els tomàquets, els pebrots, les patates o les albergínies. Moltes de les plantes de la família són tòxiques, d'altres s'han domesticat, i algunes, com els pebrots picants, podríem dir que no acaben de ser ni una cosa ni l'altra: que, per molt que facin el que poden perquè els mamífers no se'ls mengin (als ocells la capsaicina no els afecta), els humans tenim una peculiar afició per aquesta mena de dolor… que a la planta li ha acabat sortint accidentalment bé. Les solanàcies s'assemblen força entre si en aparença. Llegia que tenen les flors generalment amb cinc pètals fusionats en forma d'embut o campana, i, en alguns casos, gairebé en forma d'estrella (com les tomateres!). Moltes, deia, són tòxiques, però d'una manera particular: tenen substàncies que afecten el sistema nerviós dels mamífers com a mecanisme de defensa contra herbívors. Són solanàcies, efectivament, moltes de les hortalisses, però també el tabac, que és lleugerament psicoactiu, o la belladona, que s'emprava per les seves propietats al·lucinògenes (i perquè dilatava les pupil·les, i això es considerava un tret bell en dones… quina terrible història, la de la cosmètica!), o l'estramoni mateix.

Les tomateres que ens van créixer a destemps a la terrassa i van donar un parell de tomatons ridículs a mitjans de gener, i la planta de xilis que encara no ha fet fruit, són cosines prou properes (més la tomatera que no el pebrot) d'aquella trobada inesperada. I encara més ho són, entre si, el tomàquet i la patata, que comparteixen gènere (Solanum lycopersicum, el tomàquet; Solanum tuberosum, la patata) i van hibridar-se prou recentment. I coses d'aquesta mena poden semblar trivials, però aprendre'n les relacions de família fa sensible a certes semblances que haurien passat desapercebudes, com la forma de les flors en aquest cas, o la toxicitat de la patata quan és verda. També il·luminen, en d'altres casos, homologies (penso, per exemple, en falciots i orenetes, que són fàcils de confondre abans de posar-se a birdejar), que poden resultar de tenir una forma de vida similar, d'ocupar un mateix nínxol-com-a-recés.